Avui, 21 de març, Dia Mundial del Síndrome de Down, a Handball School no només celebrem una data… celebrem històries. Històries com la de l’Izan i l’Eric, dos germans bessons de 12 anys que ens recorden cada dia què significa de veritat l’esport.

Arriben als entrenaments amb un somriure que ho canvia tot. No importa si fa fred, si han tingut un mal dia o si l’entrenament serà dur. Ells hi són. Sempre. Amb ganes, amb il·lusió, amb aquella energia que contagia a tot l’equip.

L’Izan i l’Eric tenen síndrome de Down. Però, dins la pista, són molt més que això. Són companys, són jugadors, són amics. Formen part de l’equip Aleví, entrenen, competeixen i riuen com qualsevol altre nen. Perquè, al final, això és el que són: nens que estimen l’handbol.

A Handball School ho tenim clar: l’esport és una eina d’inclusió real. No es tracta de tractar diferent, sinó de tractar igual. D’entendre que cadascú té el seu ritme, però que tots compartim el mateix camí. La clau està en la paciència, en l’empatia i en el respecte.

Els seus companys no els veuen com “diferents”. Els veuen com a part del grup. Celebren els seus gols, els animen en cada jugada i comparteixen vestidor amb naturalitat. I això, sense grans discursos, és la millor lliçó que podem donar com a societat.

El president de Handball School, Edgar Serra, ho expressa amb orgull:
"Per nosaltres, l’Izan i l’Eric són un exemple. Estem molt orgullosos que formin part del nostre equip Aleví. Aquí tothom entrena, competeix i gaudeix per igual. L’esport no entén de diferències, entén de persones."

Aquest article no vol generar llàstima. Vol generar consciència. Perquè les persones amb síndrome de Down no necessiten ser tractades amb condescendència, sinó amb normalitat. Amb respecte. Amb la mateixa exigència i confiança que a qualsevol altre.

També és important recordar una cosa: la seva bondat, la seva alegria i la seva manera de ser no s’han d’aprofitar. S’han de cuidar. S’han de valorar.

Avui, en el Dia Mundial del Síndrome de Down, l’Izan i l’Eric ens donen una lliçó que va molt més enllà de l’esport. Ens ensenyen que la inclusió no és un concepte… és una actitud.

I potser la millor manera d’entendre-ho és molt simple:
tractem-los com ens agradaria ser tractats.

Perquè, dins i fora de la pista, tots juguem el mateix partit. I en aquest equip, hi cabem tots.